Transparencia alimentaria

“Vaig menjar-ne un tall i els efectes van començar poques hores després; em trobava molt malament”, relatava una jove italiana a La Vanguardia el 26 de juny del 2002. Era una de les més de 1.000 persones intoxicades al brot de salmonel·losi originat en una pastisseria de Torroella de Montgrí. La intoxicació per les coques de la revetlla de Sant Joan. Es pot tornar a repetir al 2024? Fa 20 anys va passar el que va passar i hi havia inspeccions. El 2024, a la majoria dels municipis de Catalunya, no hi ha inspeccions. Què passaria si hi hagués una intoxicació massiva ara que no hi ha inspeccions de sanitat en aquest municipi i en la majoria dels municipis de Catalunya? De qui seria la responsabilitat? Per què no hi ha inspeccions? Ja no recordem les intoxicacions alimentàries? Aquesta és la crua realitat de les inspeccions de sanitat a Catalunya.

 Costa de creure que en una comunitat autònoma, els establiments minoristes d’alimentació: restaurants, carnisseries, pastisseries, peixateries, mercats ambulants… no s’inspeccionin. Passen els anys i no es fa cap control. Ja hem oblidat on es comprava l’oli que va provocar la intoxicació de la síndrome tòxica amb més de 20.000 afectats i més de 300 morts? Es comprava als mercats ambulants que ara no s’inspeccionen. També hem oblidat la intoxicació de més de 1.000 persones per consumir una coca elaborada a una pastisseria?

Per què no hi ha inspeccions?

 

Perquè els alcaldes desconeixen que són els responsables del control alimentari als seus municipis?

Per una decisió política?

 L’any 2009, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat, la Llei 18/2009, de salut pública. Aquesta Llei va determinar que la competència de les autoritzacions i el control alimentari de tots els establiments de comerç minorista i de restauració era dels ajuntaments.

D’aquesta manera, Catalunya es va convertir en l’única comunitat autònoma de l’Estat que va concretar i va determinar, per llei, les competències dels municipis als serveis mínims de salut pública en el control dels establiments alimentaris:

La Llei ho disposa així: Els ajuntaments… …són competents per prestar els serveis mínims següents en matèria de salut pública:

 f) La gestió del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris en les activitats del comerç minorista, del servei i la venda directa d’aliments preparats als consumidors, com a activitat principal o complementària d’un establiment, amb repartiment a domicili o sense, de la producció d’àmbit local i del transport urbà. Se n’exclou l’activitat de subministrament d’aliments preparats per a col·lectivitats, per a altres establiments o per a punts de venda.

Així, que els ajuntaments són l’autoritat sanitària competent, però pocs exerceixen les competències. 

Per què els ajuntaments es desentenen del control dels establiments alimentaris del municipi?

Manca de personal tècnic per fer les inspeccions i la no utilització del suport tècnic d’altres administracions supramunicipals, que la Llei estableix per a aquells ens locals amb recursos limitats, són els motius principals.

La Llei de Salut Pública de Catalunya permet que, per raons d’eficàcia i en els casos en què els ens locals no tinguin els mitjans humans o tècnics idonis per prestar els serveis mínims que aquesta llei els atribueix, puguin encarregar la gestió d’activitats de caràcter material, tècnic o de serveis de la seva competència a l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Aquest encàrrec de gestió s’ha de formalitzar mitjançant la subscripció d’un conveni entre l’Agència i l’ens local corresponent.

 Sembla senzill, però no ho és.  Per què no hi ha cap conveni en vigència? Doncs perquè la Llei va complicar la formalització d’aquests convenis amb l’obligatorietat d’un conveni marc, de compromisos generals previ, entre l’Agència i les organitzacions associatives d’ens locals. En intervenir unes associacions privades es fa més complicat el tràmit.

 Fa anys hi va haver un conveni marc, però va caducar i mai més no es va formalitzar un segon conveni marc. Pot ser que aquestes associacions municipalistes, com ara la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis tinguin altres prioritats. Amb els nostres impostos, els ajuntaments paguen les quotes com a socis d’aquestes dues associacions, però sense exigir allò que cal, com aquest conveni marc.

Alguns ajuntaments, pocs, han buscat solucions, i en són l’excepció a la norma de l’absència d’inspeccions de sanitat als municipis de Catalunya.

Excepcions

 

Per saber quins ajuntaments fan inspeccions hem de preguntar un per un als 947 municipis catalans, ja que ningú més ho sap.

 Algunes ciutats grans, com Barcelona, que disposa de l’organisme autònom Agència de Salut Pública de Barcelona, sí que fan controls alimentaris de la restauració i dels establiments minoristes.

 Les Diputacions, que es van crear per col·laborar i donar suport als municipis, majoritàriament no presten suport. Les Diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, es posen de perfil i no presten la col·laboració a què estan obligades. Només hi presta col·laboració la Diputació de Barcelona. Els municipis de menys de 10.000 habitants de la província de Barcelona poden sol·licitar el suport de la Diputació per fer el control de les condicions higièniques i sanitàries dels establiments alimentaris de competència municipal (comerç minorista i de restauració).

 Els Consells Comarcals, que també podrien prestar la seva col·laboració, tampoc no ho fan, excepte el Consell Comarcal de la Garrotxa. A la comarca de la Garrotxa, el Consorci de Medi Ambient i Salut Pública (SIGMA) que depèn del Consell Comarcal i de l’Ajuntament d’Olot, hi presta aquest servei. També hi ha el Consorci Corporació de Salut del Maresme i la Selva, format pel Servei Català de la Salut, l’Ajuntament de Calella, l’Ajuntament de Lloret de Mar i la Fundació Hospital Asilo San Jaime de Blanes, que presta suport tècnic d’inspecció a algun municipi, com a Calella. Altres ajuntaments contracten empreses privades per fer aquests controls.

La transparència en el control oficial alimentari

 Veiem que hi ha de tot i és molt difícil conèixer com es gestiona a cadascun dels 947 municipis de Catalunya. Les dades que envien les comunitats autònomes a l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició per confeccionar l’informe anual del Pla Nacional de Control Oficial de la Cadena Alimentària a Espanya no inclouen tota la informació de la fase minorista d’alimentació i desconeixem la xifra exacta de establiments minoristes i de restauració a Espanya.

L’informe anual s’envia a la Comissió Europea d’aquesta manera inexacta. Hauríem de demanar a les nostres autoritats sanitàries un mínim de rigor en les dades sobre el control alimentari, ja que aquestes dades són les que es comparteixen amb els 27 països de la Unió Europea, i haurien de donar confiança als consumidors i a la resta de països membres .

La Vall d’Aran 

La comarca de la Vall d’Aran es pot considerar com l’autonomia número 18 de l’Estat, ja que és una autonomia dins de la comunitat autònoma de Catalunya, amb competències exclusives, com la sanitat i el control alimentari. Però el que passa a la Vall d’Aran es queda a la Vall d’Aran i les dades del control alimentari no es comparteixen. Només es pot accedir sol·licitant una petició d’accés a la informació pública per la Llei de Transparència. La resposta que s’obté en fer una petició d’informació pública és sorprenent. El Consell General de l’Aran, que és l’òrgan de govern autonòmic, respon que les competències del control alimentari minorista són dels ajuntaments. 

Què responen els ajuntaments? Vaig fer aquesta pregunta a 2 dels 9 ajuntaments d’aquest territori autònom. A Vielha e Mijaran, la capital, i a Naut Aran, on hi ha les pistes d’esquí de Baqueira – Beret. La resposta és que el control i la competència correspon al Consell General de l’Aran. Vaja, que el govern de l’Aran respon que la competència és dels ajuntaments i els ajuntaments responen que la competència és del Govern de l’Aran. Entre els uns i els altres, la feina per fer.

Què opinen inspectors i establiments?

 

Al Congrés de l’Associació de Veterinaris i Higienistes de Catalunya (AVHIC) celebrat el mes de maig del 2023 es va debatre aquest tema. Una ponent, responsable de gestió de qualitat d’una cadena de supermercats explicava que en no haver-hi inspeccions, baixa l’interès dels franquiciats a complir els requisits obligatoris, com els registres dels autocontrols. —Per què em serveix, si mai vindrà un inspector?

 Un inspector veterinari de la Generalitat de Catalunya exclamava:

—Que ens deixin actuar! No ens deixen fer inspeccions als minoristes. Abans els carnissers dels pobles i restauradors em paraven pel carrer i em deien que ja tenien solucionades les deficiències que havia observat a la inspecció i ara quan em veuen em pregunten per què no vinc mai d’inspecció.

Qui coneix aquesta manca de control alimentari?

 

El sector alimentari ho coneix, les administracions també. Però sembla que els consumidors no. Les associacions de consumidors tampoc. La premsa ho coneix? Qui coneix la crua realitat de les inspeccions de sanitat a Catalunya?

 El gener de 2024, Helena Culleré del Diari Segre publicava aquesta notícia:

 La majoria de poblacions de Lleida, sense inspecció sanitària als restaurants. La Conselleria va deixar de fer controls rutinaris a restaurants abans de la pandèmia.

La pràctica totalitat de municipis de Lleida s’han quedat sense inspeccions sanitàries periòdiques a establiments que serveixen menjar com a bars, restaurants, botigues o supermercats. La causa és que l’Agència de Salut, que assumia aquest servei per manca de recursos dels ajuntaments, no ha renovat el conveni des d’abans de la pandèmia.

 Per responsabilitat, les administracions que treballen per la protecció de la salut pública haurien d’aplicar solucions a aquesta manca de control. Si ve una crisi, una desgràcia, vindran les lamentacions.

 Turisme de muntanya, turisme de platges, Costa Brava, Costa Daurada, municipis que reben milers de turistes com Roses o Platja d’Aro. Capitals de província com Lleida i Girona, estan sense control alimentari a les cuines dels seus hotels, restaurants, mercats, carnisseries…

 A l’article del 10 de març d’aquest bloc: Valoració del risc i freqüència d’inspecció dels restaurants ja exposava aquesta realitat. A l’octubre de 2023 a l’article: Per què Sanitat no inspecciona tots els restaurants? també comentava aquesta manca de control.

 On són les associacions de defensa dels drets de les persones amb al·lèrgies i intoleràncies alimentàries? Les persones amb celiaquia, al·lèrgies i intoleràncies al gluten, a la lactosa… haurien d’exigir que les autoritats sanitàries compleixin la seva responsabilitat de verificar si als restaurants i als establiments de menjars preparats se segueixen les instruccions per evitar contaminacions creuades i s’informa correctament al consumidor.

La solució

 

Complir la normativa vigent. O es canvia la Llei i a Catalunya desapareix aquesta anomalia en el control alimentari i el control passa a l’administració autonòmica o que les associacions de municipis es posin a treballar i signin el conveni previst a la Llei de Salut Pública.

 En les properes setmanes comença la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Esperem que la salut pública i el control alimentari als municipis apareguin als programes dels diferents partits polítics.

 I no oblidem el paper de l’Agència de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) que hauria de demanar a totes les administracions, a totes, autonòmiques i locals, que facilitin informació veraç i completa per elaborar els informes anuals del Pla Nacional de Control de la Cadena Alimentària. Així, a l’informe anual hauria de ser públic la manca de compliment de la normativa sanitària per part de les autoritats sanitàries d’una comunitat autònoma de l’Estat i potser aquestes autoritats sanitàries es posarien a treballar en l’exercici d’aquesta responsabilitat que ara incompleixen.

Pots subscriure't per a rebre els articles que publico

5 + 1 =